Retòrica clàssica

La retòrica

“La retòrica clàssica donava als estudiants models i tècniques per a la construcció dels textos amb la finalitat que fossin al màxim d’efectius. Així els oradors eren preparats per enfervorir les masses en els discursos polítics, o per seduir els tribunals en les causes judicials. Autors de la talla d’Aristòtil[1], Ciceró[2] o Quintilià[3] varen fer les seves aportacions a la construcció d’aquest cos de doctrines, encaminat al domini de l’ús de la paraula.

La retòrica es componia de cinc operacions o tècniques:

a) Inventio o art creativa de generació d’idees i de recerca dels temes a tractar.

b) Dispositio o tècniques d’ordenació de les idees.

c) Elocutio o estil de l’actuació, que incloïa les figurae com a formes d’ornamentació.

d) Memoria o conjunt d’estratègies per a la retenció en memòria dels discursos orals.

e) Actio i pronuntiatio o declamació.”

Aquestes cinc tècniques no estan gaire lluny dels processos d’expressió escrita o oral proposats per la psicolingüística[4] i la didàctica de la llengua actuals[5]”.

Inventio:

Tracta sobre el què.

A la inventio cercarem els materials amb els què treballarem i per tant haurem de tenir en compte els elements següents: el gènere, els punts de vista, el tot i les parts, el tema i els subtemes, circumstàncies, etc.

Dispositio:

Tracta l’ordre del discurs.

La divisió clàssica del discurs és en quatre parts:

- Exordi: on tindrà lloc la captatio benevolentiae (captura de l’interès i l’afecte del públic) i on s’introduirà el discurs.

- Narratio: relat dels temes previstos.

- Confirmatio: valoració dels arguments.

- Peroratio o epíleg: conclusió del discurs, final.

L’ordre en què poden aparèixer aquestes parts pot variar:

Ordre cronològic (ordo naturalis): segueix l’ordre clàssic.

Ordre pragmàtic (ordo artificialis o artificiosus): pot adoptar formes diverses: in media res (inici del relat al bell mig de l’acció), aleatori, gradual o de prioritats (com en el cas del periodisme), ordre creixent (començar amb els arguments més dèbils), ordre decreixent (a l’inversa que l’anterior), ordre homèric o nestorià (fa referència a la tropa de Néstor a la Ilíada: allò més dèbil se sitúa al mig i als extrems allò més fort), etc.

Elocutio:

Tracta el com. Treballa amb el llenguatge.

Els recursos dels que disposa són les figures retòriques.

Memòria:

Serveix per recordar i memoritzar el discurs.

Actio:

Tracta les diverses entonacions i gestos per acompanyar el discurs

Pràctica 1: Escriure un text breu tot seguint els diversos passos que proposa la retòrica clàssica.

Pràctica 2: Escriure una narració en ordre cronològic i una altra seguint un ordre pragmàtic (el tipus que vulgueu d’ordre pragmàtic).

Bibliografía i referències:

- Mortara Garavelli, Bice. Manual de retórica. (Madrid, Cátedra, 2000)

- Castellà, Josep Maria. De la frase al text. Teories de l’ús lingüístic. Barcelona: Empúries, 1992

- http://retorica.librodenotas.com/

---

[1] Aristòtil (Estagira, Grècia, 384 aC - Eubea, Grècia, 322 aC) va ser un filòsof grec. Se'l considera un dels grans pensadors de la humanitat.

[2] Marc Tul·li Ciceró (Arpinium, 106 aC - Formia, 43 aC) fou un polític, filòsof, escriptor i orador de l'antiga Roma.

[3] Marc Fabi Quintilià (35-95) fou un retòric romà nascut a Calagurris.

[4] Disciplina científica que estudia els processos psicològics que permeten la producció i la comprensió del llenguatge. (DGLC)

[5] Extret de: Castellà, Josep Maria. De la frase al text. Teories de l’ús lingüístic. Barcelona: Empúries, 1992.